captura votació al Senat
El PP usa la seva majoria al senat per tombar una moció d’ERC per la recuperació de la Memòria Històrica al Camp de la Bota
11 d'abril de 2018
5 cèntims abril 2018
29 d'abril de 2018

Entrevista a Pepe Aneas, president del Femení Sant Adrià

Pepe Aneas, president del Femení Sant Adrià

Heu estat l’entitat revelació d’aquests darrers anys, amb un ascens meteóric.

Vam estar tres anys a lliga 2. La 14-15 i vam pujar a la 17-18.

Vau ser els pregoners perquè ningú havia arribat tant amunt.

En aquest nivell. En esports minoritaris si que hi ha alguna entitat que hi ha estat. Com a esport d’equip crec que no.

Els seitons…

Bé, i el futbol femení sí.

També els tucans…

Els tucans també… però són esports molt “minoritaris”, són lligues molt curtes… i el basquet femení, tot i que no és un esport mediàtic, hi ha dades significatives. Per exemple, el bàsquet femení és l’esport amb més llicències com a esport femení. L’esport majoritari femení és el basquet. I el futbol, segons un estudi del CSD de fa dos anys estava en quarta posició.

I en quant a classificació, llevat del korfbal que si es juga plegats, hi ha moltes disciplines en que aquesta separació seria absurda.

L’automobilisme i motociclisme és mixt, estan començant a haver-hi dones. Tot i que volem equiparar els sexes, jo crec que l’equiparació ha de venir amb els drets, però no poem obviar que hi ha una diferència física.

Però més enllà de la diferència física també hi ha una diferència cultural… i no només en la seva pràctica, també en la visibilitat mediàtica

L’esport masculí ens porta molta avantatge, perquè la incorporació de les dones a l’esport a l’alta competició no té més de 30-35 anys. Hi ha molta feina per fer encara. Però a nivell de mitjans de comunicació és obvi que hi ha una diferència abismal.

La diferència física fa que sigui més vistós, tot i que un dels millors entrenadors que hi ha hagut, l’Aitor García Reneses, va dir que per ell veu millor bàsquet a les noies que als nois.

I més ara, que té més mèrit, perquè tu no veus el component físic que als nois es visualitza molt, però elles donen espectacle sense aquest component físic. La tàctica, el joc… pots veure més joc al basquet femení que al masculí.

Jo he estat entrenador de nois i de noies i ha estat més difícil entrenar les noies que als nois.  Has de desenvolupar més el treball tàctic en un equip de noies, i després quan arribes a un equip de nois no costava tant. I en quant a dinàmiques de grup és diferent, és més difícil gestionar un grup de noies que un grup de nois… Per un entrenador ser expert en dinàmiques de noies el fa créixer molt més a nivell personal.

Volem igualar, però hi ha diferències, que no vol dir que siguin pejoratives ni dolentes. Si volem fer de la diferenciació un fet negatiu llavors és quan cometem l’error. Voler igualtat no vol dir no assumir les diferències.

Heu notat una reducció de diferència de visibilitat de gènera amb l’ascens de categoria?

No té res a veure, no arribem a la mateixa visibilitat, encara queda molt. Estar a primera, el salt mediàtic i de visibilitat és sideral, i nosaltres hem tingut la sort que hem arribat en un moment en que la Federació, amb un canvi de junta, ha apostat molt pel basquet femení i per primera vegada a la història, agafa un sponsor amb l’únic objectiu de fer un conveni amb una televisió per retransmetre un partit de lliga setmanal, amb el que som el primer esport d’equip femení que té una retransmissió setmanal de la seva competició. Dins d’aquesta diferència tan abismal que hi ha, el bàsquet és el primer que està donant passes per igualar una mica… però agafes un diari…

Vàreu pujar a primera, vau ser els pregoners, semblava que estàveu tocant el cel i que tocaria patir per mantenir-se. I no només no patiu per mantenir-vos sinó que arribeu a Saragossa… teniu un sostre?

Ara mateix el sostre ens el posa els diners. Si el femení Sant Adrià sent un club d’una ciutat amb pocs habitants amb comparació amb la resta, compartint amb molts altres clubs… Si malgrat tot això hem arribat fins on som… nosaltres pugem a primera amb jugadores només catalanes. Nosaltres tenim una filosofia de club que ens ha donat molt bon rendiment. Nosaltres fa dos anys que som el número 1 en clubs de formació segons la federació espanyola que te un ranking que avalua els darrers quatre anys en júnior, cadet i infantil. Precisament és aquesta feina amb la base que ens ha portat fins aquí dalt. Nosaltres de bàsquet sabem, sabem fer-ho bé, però ens hem d’adaptar als pocs recursos, hem estat el pressupost més baix de la categoria amb bastanta diferència. Havíem de fer una aposta en els fitxatges, i vam seguir amb la nostra filosofia, fitxar jugadores estrangeres joves per formar oferint-les minuts i promoció. I ens ha sortit bé. Sent el pressupost més baix de la categoria aquest any hem encertat amb les estrangeres, però l’any vinent fitxes depèn qui i no pots repetir l’èxit d’aquest any.

A l’hora de voltar per tot arreu, porteu el nom de Sant Adrià allà on aneu, la gent la coneix? O es confonen amb Barcelona?

En les retransmissions el nom de Sant Adrià surt constantment, a part, a nosaltres ens coneixen molt, ja que en categories inferiors fa mol de temps que estem en una posició de lideratge molt bèstia… som el Sant Adrià.

Però tenen aquesta visió de Sant Adrià com a ciutat independent? O es pensen que és un barri de Barcelona?

No ho sé, jo crec que no ho saben exactament, coneixen Sant Adrià, però no saben si és un barri, un poble, si està més lluny o més a prop… un dia faré una enquesta [riu]

Per la ciutat vosaltres sou un dinamitzador…

Una icona!

…Una imatge positiva, que de tant en tant surt en alguna columna que no són notícies negatives

Dins de la junta som quatre persones que som molt d’aquí. Si d’alguna cosa a part dels èxits, que estem orgullosos, és que hem contribuït a que la nostra ciutat que sempre hem vist tant maltractada pel destí, pels mitjans, per infraestructures… haver posat un petit gra de sorra en contribuir a millorar la imatge de Sant Adrià, és de les coses que més m’omple.

En quant a suport institucional, us trobeu recolzats? Us sentiu desemparats? En instal·lacions i poliesportius?

Nosaltres quan vàrem pujar vam fer una ronda informativa amb tot l’arc polític de Sant Adrià i tots van entendre que érem una imatge potencial de Sant Adrià, i tothom es va implicar. En quant al Marina-Besòs va costar arrencar, però al final va haver-hi una implicació, però al final es va fer i va quedar una cosa bastant arreglada.

A nivell personal, vas començar com a entrenador, fins arribar a president. Trobes a faltar la tasca d’entrenar?

Començo a l’ADEDI l’any 86, i al 89 ja estic com a entrenador però amb tasques organitzatives. Jo ja havia començat a fer feines organitzatives i després es van fusionar amb el 104 creant el Femení Sant Adrià, es van fusionar habilitats. L’Edu i jo vam decidir que si volíem crear un projecte d’èlit havíem de trobar el millor perfil en cada àmbit. L’Edu i Jo teníem un perfil organitzatiu i també fèiem d’entrenadors. I jo vaig agafar el repte de ser president i volíem tenir equips a preferents i fitxem un director esportiu, i després al Dani Poza que és un geni. De vegades si ho he trobat a faltar, ja que sempre portes un entrenador dintre, però he estat tan capficat fent de president i creient en el projecte que no m’he plantejat tornar a entrenar.

 

Nosaltres ens dediquem a potenciar aquesta estructura i des de llavors (2004) comencem a pujar molt en totes les categories, i a partir del 2011 comencem a guanyar campionats de Catalunya i a partir del 2014 comença l’hegemonia lila en categories inferiors i arribem a la Lliga 2 i l’any passat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *